L’amor té infinites cares. L’amor es viu per diferents camins. L’amor -i la bondat, i la bellesa- dóna sentit a tot i tots. D’això va aquesta història -i de moltes coses més- que ha escrit de manera magistral l’autor colombià. Domini de la paraula, del to i del temps, acompanyen una lectura que podria ser avorrida pels temes tractats i no ho és mai, que podria ser difícil i només és un repte. ‘El olvido que seremos’ -quina meravella de títols, oi? això ja és un art- va ser l’aparador a través del qual molts vam arribar a conèixer aquest home valent i compromès amb la paraula i la història. Sense por, explica la vida d’un sacerdot (Luis Córdoba) en espera d’un transplantament de cor, un home bo i amant de la bellesa, que frueix la vida -transformada en art, menjar, conversa, pensament…-. I ho fa a través dels ulls dels amics, que van explicant el passat i present de les seves vides, mentre l’espera es fa llarga. Els dos principals, autor i personatge, són homes de cultura així que la música clàssica, l’òpera, els literats i filòsofs reconeguts, ocupen també les pàgines d’aquesta novel·la. Com ocupen el gran cor malalt de’n Còrdoba dues dones, que l’acullen a casa de la primera, la Teresa, i on la Dalys treballa. La passió de viure, l’optimisme i l’alegria, es barregen amb el desig, les preguntes sense resposta, el pensament teològic i espiritual, la revisió d’una vida. Perquè d’això va aquesta història, com deiem, de l’amor que té infinites cares però és un, l’amor a la vida -que ens fa ser la millor versió de nosaltres mateixos- fins i tot quan aquesta s’acaba, o no.
