Hi ha gent que té la virtut de veure allò que altres no veiem. Hi ha qui té la virtut de mirar on i com altres no mirem. Serés, en aquest assaig, mira on no mirem -als hivernacles, als camins de terra que ja ningú transita, entre la ferralla i els magatzems oblidats, a les places i bars de petits pobles…- i veu allò que molts no veuen. I ens ho explica, valorant i ressaltant la dignitat de tanta lluita. Homes amb el cap cot i l’esperança esquinçada, les esquenes carregades de pèrdues i la memòria trencada, els cors dividits entre un allà que es difumina i un aquí on no acaben de trobar-se… i de tant en tant, la llum del que acaba de travessar el mar o la terra, envoltat de somnis i optimisme. L’autor aborda el tema de la migració -o millor de les persones en moviment i les seves històries- amb destresa, aire de crònica íntima i intimista sobre la pèrdua i la transformació, dignitat i respecte, cert dolor contingut… en mig del paisatge de la seva infància i joventut, redibuixant així el seu propi mapa personal. Perquè com ell diu “els vells camins del Baix Cinca i del Segrià s’han perdut i se n’han obert de nous que continuen per Europa i Àfrica i arriben fins a Romania i Ucraïna, fins a Mali, el Senegal, el Camerun, la Xina i l’Índia”. I contra això, contra el canvi, contra l’esdevenir del temps i la història, contra la petjada que deixen, només calen testimonis valents, i potser amb certa nostàlgia continguda, com el d’aquest autor.
