Qui sap si Rankine ha llegit Celaya. Però aquesta obra, colpidora i necessària, és hereva dels versos del mestre: “Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan decir que somos quien somos, nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.” Aquesta artista jamaicana reconeguda i polifacética -poeta, dramaturga, assagista, guionista de videos…- obre en canal el seu cor i la seva memòria, la dels seus amics i la de moltes persones negres, ens comparteix la seva mirada sobre una realitat que no sempre hem entès, i ho fa amb un llenguatge clar, directe, emocionant. Reclama el seu dret a ser, tots els seus drets, i ens confronta amb aquest petit-gran racisme qüotidià, sutil, desapercebut, ignorat… sota el que generacions de persones viuen. La poetessa es transforma en cronista, part i contrapart, filòsofa, guionista… sense perdre mai la força del cop de puny del vers.
“Y aun así no eres el tipo y aun así sigues encajando en la descripción porque solo hay un tipo que siempre es el tipo que encaja en la descripción”
“Vivir es escuchar hasta que se abra una garganta.
La duración de un silencio va moldeando vidas.
Cuando abrió la boca para hablar, sus palabras
fueron todo aquello escrito en el silencio,
la duración del silencio convirtiéndose en una vida”
