«La depressió em va convertir en ciutadana d’un país cruel i solitari. Un país on no volia veure a ningú, on no vivia ningú. Un país de paisatges de neu on el fred em calava els ossos. Cada nit, pregava adormir-me sobre el terra glaçat i no despertar. Evaporar-me com la gebrada amb la claror del dia».

«Cicatrius» de Sònia Guillén Colomer, és la novel.la guanyadora del Premi Ramon Muntaner 2023. La novel.la la protagonitzen la Maria i la Nerea, dues adolescents que comparteixen habitació en un hospital psiquiàtric. Cadascuna té una història diferent però estan juntes a l’hospital per un mateix fet que les uneix, ambdues han intentat suïcidar-se.
El relat s’escriu de forma coral en primera persona cada protagonista, com a un dibuix que es forma unint per ordre numèric els punts cadascuna descriu per què han acabat en la mateixa habitació d’hospital.
El relat ens fa reflexionar en la duresa de l’adolescència, quan la inseguretat ens fa fer bestieses que podem pagar cares. En el paper dels pares en ser exemples per als nostres fills i malgrat la duresa de tirar endavant en situacions crítiques no els podem deixar sols per què la
soledat els porta a situacions límit algunes vegades sense retorn. En el valor de l’amistat que ens ajuda a sortir del pou on estem, malgrat a vegades no la sabem apreciar prou.
Una història amb paraules molt dures que et fan veure que hi ha sofriment i que està en les nostre mans obrir una escletxa d’esperança per als qui pateixen agressions de qualsevol tipus.

Llegeix un petit fragment:

“Cuando una persona joven sufre una desgracia, y cuando la gente se reúne en la iglesia para rezar por esa persona, se produce una especie de vibración extraña, algo similar a un murmullo o un zumbido. Todo se estremece, me imagino que del mismo modo que ocurre en los primeros momentos de un terremoto, como si hasta la tierra estuviera sobrecogida y horrorizada por tan tremenda injusticia.
«Todavía le quedaba mucho por vivir» era la frase facilona e inútil que todo el mundo repetía una y otra vez, aunque nada de lo que la gente dijese fuera a cambiar las cosas, al menos de momento. Era demasiado tarde, decían. Porque Oscar había tomado una decisión, y por ello los demás íbamos a sufrir el resto de nuestras vidas. Se había ido. Y en  aquel momento todo el mundo más o menos había asumido que nunca iba a volver.”