D’entrada, Bitter pot semblar una novel·la normal i corrent: una ciutat enmig d’una revolta contra els poderosos des de fa massa temps, una escola on es reuneixen joves talents i en la qual sembla que estiguin fora de perill…
Però, hi ha un moment en què la fantasia surt de les pàgines, com les criaturetes a les quals dona vida la Bitter. I te n’adones que no hi ha marxa enrere, que un món més enllà del quotidià envaeix les pàgines que queden.
Bitter ens agrada, especialment, pels referents que dona a nivell personal i relacional. Els personatges (que engloben una diversitat cultural, d’identitats, de capacitats…) són imperfectes, fan el que poden a cada moment. La caguen i, algunes vegades són capaços d’admetre els propis errors i responsabilitzar-se’n, i d’altres no saben com fer-ho millor. Cuiden els altres fins a tal punt que es perden i necessiten un temps per recuperar-se a si mateixos. Tenen dilemes sobre el bé i el mal, i s’adonen que, en realitat, no tot va de blancs o negres, sinó que hi ha una gamma extensa de grisos que posa en qüestió els seus propis pensaments i decisions.
La protagonista no és cap heroïna. Té pors i inseguretats. Perquè, de vegades, ser prudent és el més sensat o és l’únic que sents que pots fer.
I, mentre llegeixes, doncs, en certa manera et sents millor amb la teva vida. Perquè també fem el que podem. I no tindríem per què sentir-nos malament amb això, no?

“I això és tot el que podem fer: intentar-ho. Ho intentem una vegada i una altra, i unes vegades va bé i d’altres, no tant.”